diumenge, 14 de febrer del 2010

El Rat Penat segons Joaquim Pijoan


Arribem a Mascanada, una petita vall del terme municipal de la vila ganxona, o d'un llogarret perdut en aquest nordest ibèric, com li agrada de dir al nostre Rat Penat, motiu de la visita. Eixut de cara i de pell colrada pel sol, o per la lluna, pell d'home de mar, i ens rep acollidor, encara que sigui a última hora d'una tarda freda d'hivern, amb el seu secretari particular, un ca bellugadís que respon al nom de Freud. I és que el reialme del Rat Penat és la nit. De parla vigorosa i franca, submergit en el seu món particular, un món fet d'una poètica visual molt personal, surreal i viscuda, parida en una ebullició constant de la ment, un pensament que no descansa i destil.la tota una imago mundi que està per damunt de patums polítiques, ideologies caduques, àdhuc divinitats espúries. Passem a les sales del museu, un arbre condensa aquesta ebullició mental que tant veu en el diner que mou món i afanys dels homes el més gran mal, com es sent orgullós d'haver recuperat tants estris de la història que neix amb la revolució industrial i mor, avui, perquè Ganxònia només vegeta, i ja no té l'efervescència industrial i cultural de finals del segle XIX. No no parlarem més de la gàbia d'or mentre els mussols savis determinen què ens convé i que ens perjudica, en un inacabable exercici de miopia congènita. I passem a la sala marinera, les reproduccions de barques i embarcacions ben diverses, tot treballat fins a l'últim detall, minuciós, fregant la perfecció, milers d'hores de dedicació exhaustiva. Homenatge als mestres d'aixa locals i a un temps perdut per sempre. I que el Rat Penat de Mascanada ha fet reviure a escala reduïda per a la història local, cas que els mussols locals es dignin fixar-se en la història, cosa de moment improbable, tan atrafegats estan pulint les seves ideologies respectives. Dintre d'un orinal que penja del sostre un despertador marca una hora permanent, estàtica, muda. I això?, pregunta el diletant: És l'hora d'anar a la merda. Més clar l'aigua. No hi ha cap posat intel.lectualoide, d'aquests que gasta la caterva urbana, ni el primfilament de la poesia visual brossiana, que tant deleix els nostres gurus artístics, els qui dicten què és i què no és poesia. El Rat Penat ens fa una demostració dels seus ginys, ara ja som al seu taller, del mecanisme d'un motor de vapor en miniatura, el seu casc per fer quilòmetres amb la bicicleta galàctica. I ens toca la vall del riu vermell amb l'harmònica mentre en Freud hi posa udolant la lletra pertinent. S'ha fet fosc, sortim al pati i el silenci de la nit ens dicta una melodia a la qual les nostres oïdes urbanes són insensibles. Només el Rat Penat, ara ja plenament inserit en els seus dominis nocturns, en copsa l'harmonia. És el reialme de la nit. El seu reialme. El món personal i intransferible del nostre Rat Penat de mirada escrutadora i ales d'una sedosa i dúctil volada. Va pensiero sull'alli dorate...

Joaquim Pijoan-Catalan Artist

dissabte, 13 de febrer del 2010

Un retall d’història i un pensament afegit


Avui i ja en moments propers a la seva finalització es troba en el taller de la col•lecció Rat Penat a Mascanada la maqueta d'una embarcació que ha d'afegir-se a les ja existents, així com donar fe d'un retall d'història del que ha estat el tarannà i la vida marinera del poble de Sant Feliu de Guíxols, i en aquest cas dels anys 50.

D’entrada, i malgrat que de relliscada, puig que en podria parlar més extensament, vull fer-vos una petita ressenya. En definitiva, es tracta de la reproducció a petita escala de la que en podríem dir que fou la primera barca que de manera seriosa i formal s’emprava per portar a barquejar tots aquells primers turistes que gairebé vingueren a estrenar Costa Brava.

Aquesta embarcació fou bastida pel mestre d’aixa Ramon Gay en la drassana que tenia i té al carrer Sant Isidre, i quines mides i en el transcurs de relativament poc temps li foren modificades, donant-li més eslora, sempre degudes i ajustades a les seves necessitats com era la seguretat en quant a la navegació, així com millorar la qualitat i comoditat del viatger.


La seva vida útil va acabar-la a l’altra companyia, també de Sant Feliu, a la qual va ser venuda, Cruceros Costa Brava, i que l’emprà per a viatges de curta durada com donava fe la pissarra que portava muntada sobre el pont on s’hi podia llegir “Servicio de playas para bañistas Sant Pol - S’Agaró – La Conca”.

Quan en principi en Ramon Gay va fer-la donava servei fent el trajecte Sant Feliu – Tossa – Sant Feliu. Aquesta embarcació, com ja he dit, va tenir diferents mides, però mai sobrepassaren els deu metres d’eslora, així com el nombre de places que mai no va ser superior a les 42.


Aquest retall del que ha estat la nostra història no és més que una molt petita part de totes, i n’hi ha un munt, que sempre i en aquest cas Sant Feliu de Guíxols els hi ha girat l’esquena, deixant que l’oblit les faci ben seves, i no deixa de ser curiós, a la vegada que estrany, i és la meva opinió que sembla que ens hem o volem oblidar d’uns orígens, els nostres, sempre lligats molt estretament amb la mar i amb la riquesa, la cultura que no deixa de ser saviesa i que tot plegat comporta, i que avui per avui a les persones que els hauria de preocupar tanquen els ulls o si no passen per l’altra vorera, tal vegada per no trobar-se amb algú que els fes nosa, que dintre de les seves possibilitats vol posar aquell petit granet de sorra perquè tot això no s’acabi perdent i no volen entendre que això comporta molt sacrifici, estalvi, voluntat per guanyar hores a la son, i una estimació per una ciutat com Sant Feliu que certament, estimar-la prou que costa.



Sigui com sigui, molt em dol, i amb l’ànima ressentida, vull recordar-vos aquella frase tant repetida, i no sempre escoltada, que parla d’una gàbia d’or plena de mussols, malgrat que tots no ho siguin, i si amb això ofenc algú prou que ho sento, però és el meu pensament i avui per avui i malgrat tot, encara pot aixecar el vol i dintre les possibilitats que comporta el viure, el no dir mentides pot fer-nos sentir més lliures.


Rat Penat 2009